COMPARTIR

 

Escoltar Son de l’Havana és com mirar el mar i veure i sentir el moviment suau i compassat de les ones quan venen a morir als peus. O dit d’una altra manera: veure Andrés Iniesta jugant a futbol. “És quan la música, en el seu conjunt, camina” ens explica el pianista, músic i director de l’Escola Municipal de Música de Navàs, Jordi Pujols, que escoltava amb atenció la presentació de «Pell de Cafè», el darrer disc del grup presentat a la sala Pal·ladium de Pallejà (Baix Llobergat).

Format per cinc músics -dels de veritat-, i quan les actuacions musicals han experimentat la baixada més gran dels darrers quaranta anys (sinó que ho preguntin a la Salseta del Poble Sec, Locomotora Negra o qualsevol orquestra), aquests ‘Cinco magníficos’ es van passejar el passat 2016 pels escenaris de Catalunya, d’Espanya i les Balears. I a un ritme de locomotora, no negra sinó de TGV. Acabada la temporada, i en portes de la pròxima, presenten el nou disc, el tercer en tansols quatre anys. “María la portuguesa», «Pell de cafè», «El capità», «Onades dins del cor», «Un inglés vino a Bilbao», «Sin ti», «El teu nom i l’onada», «Yo té diré», «Lágrimas negras», «Mediterráneo» i «La vida es bella» són els temes que el conformen. Tots ells dins d’un entorn de les cançons “de ida y vuelta entre Cuba i la mediterrània” explica José Manuel Olaya, director del grup i home discret que juga amb l’acordió com el jugador de Fuentealvilla ho fa amb la pilota. Autor del tema «Sin ti», i amb aquesta mateixa discreció, Olaya posa puntualment i quan toca els corresponents signes ortogràfics a la melodia a mesura que el concert avança i exigeix. “La fusió de les músiques entre el que en podríem dir ‘Son cubano’ i el folklore mediterrani de Catalunya ha donat com a resultat un moviment musical molt ric i ple de matisos que és el que nosaltres intentem aportar amb aquest discs com també traslladar sempre a l’escenari” -conclou Olaya-.

El do d’una veu i un sistema CMYK

Al_costat d’Olaya, i des de fa ja més de vint anys, Josep Lluís Blázquez, amb aquella veu que només és té pel do natural dels escollits. És qui dibuixa la línia musical de cada tema -el “legato” que en diuen els experts- i que marca flexible i moderadament el tempo, al mateix temps que l’articula des del principi fins al final. A més, i durant la interpretació entre un tema i altre, Blázquez ajusta amb simpatia el missatge musical no solament amb una dicció magnífica, sigui l’idioma que sigui, sinó amb el gest a l’escenari que dóna aquella plasticitat a l’artista que el fa precisament… artista. Al costat d’aquests dos personatges, tres artistes més que no fan altra cosa que, com en el sistema d’impressió quatre tintes (CMYK), passar el cian, el magenta y el groc perquè el resultat ni es difumini ni s’esvaeixi. I després, afegir la darrera i definitiva ‘tirada’ de negre que incorpora els colors que faltaven i en justa proporció quan, com un misteri, apareix la foto final. Llorenç Fernández, guitarrista de nivell i director de l’orquestra La chata -que en comptes de la pilota d’Andrés porta a les mans la guitarra- afegeix simultàniament per sobre o per sota de Blázquez la veu que toca i millor s’ajusta. Passat el cian toca el magenta amb el contrabaixista Oriol Roca, que hi afegeix la seva proporció amb una sòlida veu i ben empastada que millora més el cos de tot plegat. I a l’altra banda de l’escenari, també a la vista d’Olaya, el jove percussionista Santi Sánchez, la quarta passada d’impremta i que a més a més tanca la darrera proporció de negre que faltava per treure’n la ‘foto finish’.

I així se sent, es veu i es pot escoltar al Son (que no són de la Havana sinó del Baix Llobergat) d’aquests ‘Cinco magníficos’ cançó rere cançó en la presentació del seu darrer disc a Pallejà; que podria ser Santiago de Cuba, Veracruz, Jamaica o Filipines (especialment quan sona el ‘Yo te diré’) si un tanca els ulls, en una sala ben plena de gent, que hi participa quan toca però també calla, cosa que encara ajuda més a cloure l’acte amb èxit.

 

1 COMENTARIO

Comentarios