COMPARTIR

Fundació Hàbitat 8 Impuls (FH8I) ha celebrat, recentment a Barcelona, el “Primer Fòrum de l’Hàbitat”, una excel·lent jornada de debats sobre l’extrema situació de l’habitabilitat a dia d’avui. Quan reconegudes persones com Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, denuncien sense embuts que el “dret a l’habitatge és uns dels drets constitucionals més ignorats a Espanya”, pocs motius més són necessaris per plantejar-se abordar una qüestió de tal dimensió social com ho ha fet FH8I. L’actual sistema d’accés a l’habitatge està en una situació ja esgotada fruït d’una filosofia econòmica capitalista portada al límit dels límits. A més de ser injusta, crea una profunda fragmentació social que arriba fins i tot a provocar la marginalitat de determinades capes socials de ciutadans en la societat del s XXI. Aquesta és una de les principals conclusions del primer Fòrum, en el qual es van abordar, transversalment a través de tres taules (Coneixement, Inclusivitat, Comunitat) la diversitat d’aspectes que d’una manera o altra afecten a aquest tema. I val la pena acostar-s’hi amb el seu principal impulsor, l’economista i president de FH8I, Juli Carbó.

Juli Carbó durant l’entrevista.

-Sr. Carbó. Què he de fer avui si vull comprar un pis?

Doncs d’entrada no dirigir-se a mi perquè nosaltres no venem pisos.

-I doncs que fan?

Nosaltres fem que la persona, o persones, que necessiten una vivenda adquireixin no només quatre parets sinó una millor forma de viure. I que això s’ajusti a les seves necessitats, poder adquisitiu, interessos personals o serveis, entre moltes altres coses.

-Mmm… i com és fa això?

Amb el Cohousing.

-Cohousing?

Sí. O perquè vostè ho entengui millor: l’adquisició o accés a un habitatge, a través d’una cooperativa d’un grup de persones, amb un perfil d’interessos similars i compartits i on l’habitatge, en si mateix, és gairebé el de menys. La clau està en la comunitat, en la qual cadascú té la seva independència, sense dubte possible, però en el marc d’un grup de gent amb afinitats determinades que decideixen aixoplugar-se en un espai que és l’edifici. I per tant, no anem a comprar un habitatge sinó a crear una projecte de vida, alternatiu en el qual reforcem el concepte de persones, recuperem valors o plantem cara a l’especulació. No s’omplen els espais sinó que a aquests se’ls dóna vida; la que decideixin conjuntament aquest grup i que no necessàriament cal obeir cap patró concret. I utilitzem models jurídics i financers perquè es converteixi en un bé d’ús no un bé d’inversió.

-M’està parlant del dret a l’habitatge que, com diu el catedràtic Vicenç Navarro, és un dels drets constitucionals més ignorats.

-Efectivament, i per tant podem afirmar que no és una qüestió casual sinó causal, motiu que constata que la solució existeix.

-Avui per avui, el sistema que fan servir la majoria de persones porta gairebé a l’impossible.

-Sí, perquè la nostra societat es troba en un autèntic atzucac després d’anys i anys d’aplicar, sense cap escrúpol, el sistema estàndard de compra-venda en què l’habitatge és considerat exclusivament com actiu d’inversió d’elevada rendibilitat. I, mentrestant, es deixa absolutament al marge la funció clau de cohesió social: que la té, i ha de tenir. Penso que hem arribat ja al final d’aquest camí i cal exigir als polítics que ens governen i Representen (escrigui aquest verb amb majúscula si us plau) que facin el favor d’aplicar allò que la llei, sota la qual exerceixen la seva feina, els obliga. I queda meridianament clar en l’article 47 de la Constitució: “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”. No ho dic jo, ho diu la Constitució. O sigui que no hi ha excusa ni val ja amagar més el cap sota l’ala.

-Això sona molt bé, però… vol dir que ho faran?

Si no som els ciutadans el qui plantem cara, no ho farà ningú per nosaltres. Cal exigir doncs als polítics que facin la seva feina. I no perquè ho demani aquest o aquell altre sinó primer perquè hem de posar punt final a la paciència, i segon perquè és la seva obligació. Miri si és simple, lògic… i sobretot fàcil d’entendre.

-No obstant això, vostès proposen altres fórmules?

Sí, noves tipologies d’accés a l’habitatge com el cohabitage (cohousing en anglès) o altres models com el cessió d’ús en la mesura que proporcionen estabilitat a les persones, eviten l’especulació immobiliària i construeixen comunitat. Sabem que no és la solució més adequada per a les capes socials amb menys recursos, però no hi ha dubte que és un element sobre el qual cal treballar.

-Disculpi però això de cohabitatge, potser per un defecte mental, em porta al sistema de les comunes. I en comú ja sabem que vol dir: allò que és comú al final no és de ningú ni ningú se’n cuida.

Res a veure. Això, no només no pot ser així sinó que és impossible perquè estem parlant d’un espai fet i pensat per tots. I que no només és de tots, sinó que tothom ha participat en la seva definició i s’ha arribat a consensos. Tot és propietat, per entendre’ns. El concepte propietat privada també queda clar i ben definit dins aquesta filosofia. Sé que això que li estic dient li pot sonar xocant, però parlem d’una forma de vida alternativa a l’actual. I és transformadora i per tant complexa, però ha de complir i respectar sempre aquests aspectes que li he avançat. I funciona, li asseguro. ¿Com ho fem em preguntarà?

-Doncs sí: ¿com ho fan? -riem-

A partir del fet que les persones ens asseiem, parlem, ens impliquem i ens comprometem com a éssers civilitzats que som.

l’urbanisme i l’arquitectura poden contribuir a que la “presència” del capital social estigui per sobre de la seva “virtualitat”.

-En el llibre que han publicat “Habitar la vivenda en cooperació” parlen també del paper fonamental que hi juga l’urbanisme i l’arquitectura.

Cert, juguen un paper cabdal per fer aflorar el que en diem urbanisme invisible o intangible. És a dir, l’impacte que cada actuació política urbanística té sobre el teixit de relacions i confiança que es genera entre veïnes i veïns, i que podríem anomenar capital social del barri. Aquest capital és al carrer, a l’abast de tothom, i no cal comprar-lo.

-Segur que hi és?

No en dubti. Hi ha una relació directa entre els espais públics i els seus usos amb la democràcia; encara que no és fàcil donar valor a allò que no es veu a simple vista. Però l’urbanisme i l’arquitectura poden contribuir -o no, i aquest és la seu paper- a que la ciutadania es faci més seva la ciutat de tal forma que “presència” estigui per sobre de “virtualitat”.

-Gairebé m’està parlant de filosofia, i a sobre en plena era de xarxes socials, telèfons mòbil que ja no són telèfons sinó GPS, big-data etc.

La societat va evolucionant sempre i incrementant la seva complexitat (o potser no tant, compte!). Sempre ha estat així, i les persones hem de tenir la capacitat per anar adaptant-nos i trobar les respostes adequades i precises a cada temps. Només si som conscients d’aquestes relacions causals podrem influir quan projectem i/o reformem els nostres barris, pobles o ciutats. I insisteixo: hem de posar en solfa als nostres polítics; seva és la responsabilitat, però nostra l’obligació d’avisar-los i requerir-los comptes.

-Parlen també vostès d’economia circular. Circular respecte a què, a quí o com?

Respecte a tot, cosa que a la pràctica és un canvi estructural en el model de producció. Es tracta d’optimitzar, entre altres coses, els estocs i fluxos de materials o energia, de tal manera que el que per una banda es consideren residus es converteixen en recursos útils per a altres funcions. Cada deixalla ha de tenir un nou ús, i així, per exemple, es poden aprofitar les aigües grises i pluvials per al rec interior o per a les cisternes dels lavabos. En tot cas, el producte final ha de ser sí o sí reutilitzable.

-Sr. Carbó: on queda la gent amb menys recursos que, ni amb el cohabitatge, poden trobar el seu sostre?

Els habitatges de protecció oficial han de gaudir d’una qualificació permanent, i així es va posar de manifest -i negre sobre blanc- en el primer Fòrum que vam celebrar a Barcelona el mes passat. La protecció permanent és la millor solució, sinó l’única, per evitar-ne la privatització i posterior especulació. O sigui, s’ha d’evitar la situació actual –que ve dels anys 50 i ningú de cap partit, esquerres o dretes, hi ha entrat de veritat- que a partir dels 20 anys -en determinats casos abans i tot- es pugui desqualficar la protecció. Perquè aleshores, allò que és un bé públic i té el suport dels diners de tots, passa a ser un habitatge que entra en el cercle dels preus de mercat. I per tant hem convertit una ajuda pública en privada. No és pot desqualificar el que era un benefici social per un de privat. Perquè és una estafa. D’altra banda, tampoc ajuda gens la desaparició de l’escàs parc de pisos assequibles, cosa que davant la dades de la majoria de països d’Europa ens hauria d’avergonyir. I tornem així al principi de tot: cal legislar en aquest sentit. I sense més excuses ni frases fetes buides de contingut.

Finalment, a Poblenou de Barcelona (c Llacuna 39) tenen en marxa una de les accions de cohabitatge que consideren referent respecte a les d’altres municipis com Arenys de Mar o Vilanova i la Geltrú. Per què referent?

Per moltes raons, però sobretot perquè entre els 28 veïns s’ha pactat el compromís d’evitar de forma permanent qualsevol opció d’especulació. Cadascuna de les vivendes es pot vendre o llogar, però només a través de la cooperativa, que té dret a tempteig durant 90 anys. I al preu de cost en què es va adquirir amb el corresponent increment de l’index de preus de consum.

Comentarios