COMPARTIR

Sovint, i d’on menys s’espera, surt algun personatge que sorprèn. Pot ser per la seva preparació professional, personal, mental o la seva joventut i èxit. També per la causalitat de coincidir en una cadira -costat per costat- a la graderia d’un trofeu Conde de Godó un assolellat matí al Reial Club Tennis Barcelona. La malaltissa curiositat, i l’altra malaltia de la intuïció, constaten que val la pena conèixer quelcom més d’aquell veí o veïna. Quan li ho proposes: ja ets home mort!

Mar Meneses durant l’entrevista a l’Hispano Francès.

-Qui és Mar Meneses?

Quina pregunta més difícil!

Doncs en tinc més -riem- Però aquesta alta i resolutiva executiva -alta també d’estatura que no pas en edat- tarda una bona estona a respondre. Quan ho fa, mostra un desconcertant i oscil·lant vaivé.

Mmm… al final… Mar Meneses no és altra cosa que el cúmul de l’experiència i valors d’educació que un rep al llarg de la vida. Primer a través dels pares, després a partir de tot el que va acumulant segons el context i l’entorn.

-Vostè diu que és una privilegiada. Per què amb només 42 anys ja ha tingut èxit en el món empresarial, en la professió, en la vida personal?

No, simplement perquè sempre vaig tenir l’oportunitat d’estudiar. A casa sempre hi havia diners per això, motiu pel qual tinc tres llicenciatures: Estadística, Investigació i Tècniques de Mercat i Psicologia. A part d’un màster de coaching i algun altre títol. Malgrat tot, crec que sóc una corredora de fons.

-Disculpi però, pel que em diu, a més de corredora de fons ho és dels 100 metres, dels 400 i els 800… com a mínim!

No sé si tant, però el que sí sé és que la vida és quelcom dinàmic, sempre en moviment. I un va fent camí i al mateix temps va coneixent, descobrint i incorporant persones, empreses o situacions que el van modelant.

-Volia ser una alta directiva.

Així és, i segurament per aquelles necessitats de la joventut en què es vol viatjar, agafar avions, anar d’aquí cap allà i tenir èxit professional. No me’n penedeixo, malgrat les hores i hores d’aeroports, portàtil i mòbil.

-Quina feina fa una alta directiva?

En el meu cas projectes estratègics per empreses com Repsol, Movistar o Zara que requerien solucions complexes i una rigorosa planificació. Per exemple, d’optimització d’estocs, logística, millora de processos de producció, remodelació d’algoritmes matemàtics o escollir i prioritzar actuacions a determinats mercats o països. Són feines que requereixen eficiència i resultats, cosa que no només assegura un bon producte.

-Però ja tenen bons economistes i empresaris no?

Sí, però la manera de treballar és un altre cosa.

-I això es fa amb estadístiques?

Darrera de tot sempre hi ha números i eficiència. Cal estar atent a allò que ens diuen les dades, o com aquestes ens parlen.

-A vostè les dades li parlen? Que li diuen?

Primer cal saber què preguntar, i aleshores veiem que ens proporcionen molta informació a partir de la qual es poden treure conclusions.

-O sigui, juga amb els números i s‘hi diverteix. Per què a la majoria de gent li resulten un os?

Crec que és una qüestió didàctica. Les matemàtiques o l’estadística són quelcom abstracte que s’ha de saber traduir. I s’ha de trobar la manera d’incentivar la ment per fer-li veure que, a través d’elles, podem trobar respostes a molts perquès i al perquè passen unes coses i no unes altres. Això vol dir, per exemple, que en aquesta llibreta que tenim al davant també hi puc veure un rectangle aquí, un angle allà, o un base geomètrica més enllà, igual que en la música puc escoltar unes cadències.

-Meneses xoca rítmicament els dits polsa i mitger: un! dos! tres! quatre!

Veu! Aquí hi ha matemàtica. Darrera de la música hi ha matemàtica, com darrera de gairebé tot el que ens envolta.

-Quina és la clau per arribar a ser una alta directiva?

Tenir un projecte per crear alguna cosa nova. I voler executar-lo i dirigir-lo. També, que tingui llum pròpia; no la persona sinó el projecte. Això vol dir una aposta amb la qual creixi tothom, qui està al davant, una mica més enrere, al mig o darrera de tot. La diferència, això sí, és que la directiva és qui té la responsabilitat de prendre determinades decisions; i ho ha de fer.

-I si s’equivoca?

Tothom s’equivoca.

-O sigui, no hi ha por.

La por està només al nostre cap.

-I la clau per ser dels bons?

Tenir la capacitat de fer lluir el seu propi equip. Perquè quan l’equip llueix la seva feina també ho fa, i així li ho reconeixerà. No s’ha de posar medalles que ja les hi posaran.

Un bon directiu ha de tenir sobretot la capacitat d’aconseguir que el seu propi equip llueixi

-Com es fa això?

Ha de mesurar bé quins recursos té i quin rendiment en pot treure, i a vegades donar-los la volta. Aquesta és la seva principal responsabilitat.

Quins són els punts febles dels que anomenem ‘grans’ empresaris?

No poder complir les expectatives. No aconseguir aquell 10% d’increment en les vendes, per exemple. O plantar cara al dubte del “no sé si seré capaç d’afrontar el projecte que m’han encomanat”. Això requereix una feina mental de discerniment que no és fàcil; i a vegades impossible. No tothom té aquesta capacitat.

-Un sempre pot tenir un mal dia no?

A dalt de tot, ningú pot permetre’s el luxe de tenir un mal dia. Es que estem en un món tant de postura que al final la gent esclata.

-Així, és més important una bona anàlisi psicològica de determinades situacions que si es guanyen cent-mil euros més o menys?

Sens dubte. Perquè al final l’esportista deixarà de ser esportista, i l’empresari per sobre d’empresari és persona.

-Què és una persona d’èxit?

Només ho pot deduir la pròpia persona. L’èxit és saber què és, qui és un mateix i d’on ve. Tota la resta simplement són afegits. Una persona d’èxit no és aquella que té molts diners, que tot ajuda es clar. Però hi ha persones que viuen al cel i encara així per ells és un infern. I en canvi d’altres que viuen en un infern, i malgrat tot en fan un petit cel.

-No tothom ho veu això.

A vegades es necessita ajuda per aquest caminar. O algú que quan et diuen “ho veig gris” tu li responguis “ja ho sé, i no passa res per veure-ho gris”. Perquè no sempre i a cada instant es pot ser feliç. Ni un pot estar rient permanentment. S’ha de tenir temps per estar trist, per plorar si fa falta i també per fer l’esfoç de no veure l’error com un “accepto i em deprimeixo” sinó un “accepto i hi ha alternatives”. És a dir: d’acord, no tinc una mà però no deixo de pintar perquè ho puc fer amb l’altra.

-Així les coses, ens podem trobar l’optimista o el pessimista.

Sí, però per difícil que sigui, per a cada situació hi ha una llum. Sempre!

-Amb el que no la veu, que fem?

Sempre hi alternativa. Fixi’s el cas d’una mare amb quatre filles, una de les quals mor. Que li diem? Que és passi la vida lamentant-se de la filla que ja no té, o que intenti gaudir de la vida amb les altres tres?

-Entès, però insisteixo: que fem amb el que segueix veient el vas mig buit?

Segur que té raons per veure’l així. És aleshores que se l’ha de deixar parlar, explicar-se, veure el context i buscar una solució que, i jo també insisteixo, sempre hi és.

-És aquí on apareix la figura del coach?

Sí, i requereix confiança. Pot ser el cas d’un jugador fotut perquè ha perdut un partit, perquè algú del seu entorn l’ha traït o perquè els seus pares s’han separat ”però no puc dir-ho”. El coach ha d’aconseguir un grau de confidencialitat per poder dir a vegades quelcom tan simple com “això que et passa a tu li pot passar a qualsevol”. Tots necessitem algú de confiança amb qui poder expressar-nos al 100%. I poder dir, sense manies “estic tant nerviós que em llançaria per al finestra”, o “m’agradaria desaparèixer del món”. Perquè això ho pensem tots, el que passa és que no ho diem.

-I vostè els ho fa dir?

Al final, i per confiança, ho acaben dient. I és així que es pot estirar a partir de determinades situacions sense que qui t’ho explica tingui la sensació d’estar al confessionari. Quan t’ho han dit trobar la solució és més fàcil: simplement els preguntes si s’han plantejat el perquè pensen allò o quina n’és la causa. I descobreixes moltes coses. I ja hem fet una inflexió, perquè un cop explicat ja o ha compartit.

-Compartir-ho és el secret.

Una reflexió més pausada ajuda a entendre els motius. Però quan parlem d’un reconegut esportista, sovint té por que surti als mitjans. I el tema és: ¿en qui confia per dir-li que “després de guanyar i quan arribo a la l’habitació ploro perquè em sento sol”? Perquè a segons qui ho expliqui es fa públic, o s’escriu un missatge que surt a no sé quin programa. I a més s’hi afegeix el plus del dubte permanent ¿I si surt? ¿I si no surt? I si? I si?… Per tant: alguna limitació s’hi ha de posar no?

-Qui són aquestes grans persones. Algun exemple?

Tots som grans persones, perquè tothom té habilitats i capacitat. El que passa es que no tothom hi creu. O falla en algun moment i ja creu que és un gran desastre.

-Per què passa això?

Normalment per la gran xacra del nostre temps que és el xantatge emocional, que s’utilitza i molt. I produeix dues coses terribles: la sensació d’estar sempre en deute amb un tercer i l’estigma que un mai serà prou bo. I superar això és difícil.

-Els problemes del gran empresari i del jugador son molt semblants no?

Sí. Un alt executiu també te aquestes disjuntives: “jo que sóc una persona d’èxit, que tinc un bon càrrec, que em guanyo molt bé la vida…” però en canvi la seva dona no l’estima com ell voldria.

-Per què d’un temps ençà vostè s’ha centrat en l’esport?

Perquè és una disciplina molt transversal que requereix mentalment una important i ràpida capacitat de decisió: al moment de xutar un penal, de fer un servei quan t’hi va el set, de tirar un tir lliure a manca de set segons, de decidir si ataco amb el floret per dalt, per baix o pel mig. I parlem de segons, de mil·lèsimes de segons a vegades. Un perfil així és difícil treballar-lo en altres àmbits.

-Per tant, això de l’esport no és fàcil.

Fer esport i ser un dels millors no té res de fàcil. És més: no tothom ho pot fer. Cal estar en forma, tenir el cap ben posat, ser el millor -no en un sinó en diversos moviments-, també emocionalment, mentalment i s’ha de tenir un equilibri total. I amb l’afegit d’estar sempre al màxim nivell perquè sinó hi ha molta gent que et trepitja. I davant d’això ets tu, tu, tu… i només tu. I l’endemà tornes a ser tu i només tu. Mentalment, és una profunda batalla.

La por està només al nostre cap

-No es el mateix atendre un reconegut esportista que un client més estàndard?

Quan venen jo no veig el gran esportista o el gran empresari.

-A qui veu?

Unes persones que se senten perdudes i necessiten algú que els digui que intentarà ajudar-los perquè es trobin a si mateixos. Hi ha gent que es troba atrapada en un cercle del qual no sap sortir. O que tenen pensaments viciosos o negatius i no saben com afrontar-los. I no s’atreveixen a dir-ho al seu voltant, un entorn que ha de ser idíl·lic,  perquè l’única resposta que troben és un “¡venga hombre no digas tonterias! ¿Con todo lo que tienes y te vas a quejar?

-Els diners, com em deia, també hi juguen un paper no?

Per molts diners que tinguis, esportista, altíssim directiu o el primer del món que siguis: tothom té por. Tothom té un germà amb qui es porta malament, una filla amb qui està enfadat, un amic o una cosina amb una malaltia, unes factures per pagar o un fill que et percep com un imbècil perquè no veu el directiu sinó, i només de tant en tant, el pare que viatja amunt i avall i mai li para atenció. I, arribats a aquest punt, la resposta natural és: ¡ara no vindràs tu aquí a posar les normes, o sigui que segueix viatjant! Aquest tipus de situacions la gent no les vol veure i el gran director o l’esportista es pregunta: ¿a qui explico les meves debilitats? Perquè també té debilitats, i plora i fa moltes coses com fem tots, només que amb unes capacitats molt ben treballades i que el fan molt bo en algun aspecte. I cal facilitar-li eines perquè trobi el seu propi camí, i no pas aquell que li diuen els altres.

-Que fa Mar Meneses a l’Hispano Francès?

Entre altres coses, intentar que el torneig internacional de tennis femení ITF Women Wold Winner Ciutat de Barcelona sigui un èxit i l’esport femení tingui més visibilitat. En resum, fer lluir l’esport femení.

-Amb el pas dels anys, vostè ha deixat de creure en els projectes.

No. Jo he anat deixant de treballar per grans projectes per a treballar amb grans persones.

Comentarios