COMPARTIR

A Jordi Tamayo li van posar una raqueta a les mans quan tenia 8 anys, jugava al CE Laietà, i no l’ha deixada mai més. La seguia portant a la Universitat (és llicenciat en Dret i Ciències Polítiques) i encara avui la porta en competicions internacionals… i ben ficada al cap. A velocitat supersònica, com el mateix d’Artañan d’Alexandre Dumas, es va presentar el 2017 a la presidència de la Federació Catalana de Tennis i va guanyar. En quatre dies (i podríem dir dos) ha canviat el model, la filosofia i ha posat ordre als delicadíssims comptes, que gairebé porten a la seva liquidació. A més de parlar francès per part de mare, és un apassionat dels idiomes que domina amb tremenda facilitat, fet pel qual es mou com peix a l’aigua en relacions internacionals al despatx del qual és soci. Li queda tota una meitat de legislatura i, en sortir del despatx després de l’entrevista, un té la sensació que encara ha posat una marxa més al vehicle… i accelera!

Jordi Tamayo. President de la Federació Catalana de Tennis

 

Jordi Tamayo: President de la Federació Catalana de Tennis… Per què?

Si li he de ser franc, per sorpresa. Des que vaig començar a jugar, tenia vuit anys, sentia parlar d’una “cosa” que es deia federació, però sempre la vaig sentir molt llunyana.

-D’aleshores ençà, tot i que és jove i no arriba als quaranta, ha plogut una mica.

Sí, i ara fa uns tres anys un grup de persones amb inquietuds pel tennis, amb qui col·laborava professionalment com a advocat en qüestions merament mercantils, em van proposar liderar una candidatura.

-Bé, però el motiu?

A principis de 2017, veiem que la Federació necessitava un canvi de model. S’havia de professionalitzar i aplicar criteris empírics i eficaços en els àmbits econòmic, jurídic i esportiu, entre molts d’altres; i em decideixo.

-No funcionava així?

No, però a més havia perdut l’essència que sempre ha tingut al si del tennis espanyol -si se’m permet- com a bressol d’aquest esport. Parlo de l’època en què projectava arreu una poderosa llum que es va anar diluint.

-Com es recupera el terreny perdut?

No treballant exclusivament per la competició d’alt rendiment, tot i que això és el que diuen els estatus. Cal adreçar-se a la base, clau per nosaltres i desatesa durant molts anys. I també al servei als clubs, als valors en l’esport, la nutrició o tots els intangibles que al final no fan altra cosa que formar persones.

-Com es fa això?

D’entrada distribuint el tennis per nivells -tampoc ho diuen els estatuts- per fer que la gent s’ho passi bé jugant. No hi ha altra manera de crear interès i il·lusió.

-Disculpi, però això sona a sistema Johan Cruyff?

Exactament. L’esport per sobre de tots i tothom, que és allò que el fa una activitat plural i equitativa. I quan dic tothom és tothom; també el tennis adaptat o inclusiu en àmbits com la salut mental, les cadires de rodes o per a cecs.

-Però el tennis és difícil Sr. Tamayo.

Depèn.

-Mmm… ¿depèn? ¿De què depèn?

De com es treballa. Simplement s’ha de jugar amb algú del mateix nivell, i aplicar una mica de psicologia.

-Tornem a Cruyff quan en el debut li diu a Guardiola “tu surt al camp i fes el que saps fer… que la responsabilitat va per aquelles quatre vaques sagrades”.

-Riu Tamayo- ‘Algo’ així, sí. Necessitem més gent que s’entusiasmi per jugar, o tornar a jugar, a tennis. Per això hem fet programes amateur perquè gent que no hi ha jugat mai ho pugui fer, i competir amb els seus. I el mateix als nivells sènior i juvenil.

Hem passat de gestionar instal·lacions fent competència als clubs a tenir una Federació amb l’objectiu inequívoc de promoure el tennis en els seus diversos graus

-També a l’àmbit escolar m’ha dit un ocellet.

Efectivament. Fa quatres dies als clubs d’Amposta i Flix de les Terres de l’Ebre s’ha posat en marxa el projecte ‘Descobrir el tennis’. El més important? Que més de 2.000 nens i nenes ara saben què és el tennis i l’han pogut practicar. I ja ens cuidem nosaltres de no perdre el fil per tal que es puguin federar i continuar jugant… des de zero per entendre’ns. Les federacions han de fer això! No creu?

-Home… les preguntes les faig jo, però per arribar a això que vostè en diu la base, segur!

I malgrat que sabem que no té un efecte immediat ampliem el nombre de persones amb ganes de practicar-lo, i paral·lelament va augmentant la massa crítica.

-De moment em parla de projecte?

No, no, ja s’ha aplicat. Fins ara estàvem en l’espiral sense fi “el tennis és difícil, no hi ha gent interessada, baixa al nombre de federats etc…” S’havia de tallar, i així ho hem fet.

-Fer això costa diners no?

Com a tota empresa.

-Pot la Federació assumir aquestes despeses… afegides?

Bona pregunta i complicada resposta.

-Complicada, per què?

Perquè les dades que se’ns havien lliurat en entrar no tenien res a veure amb la realitat.

-I doncs?

Havíem arribat amb un deute de 6 M d’euros, cent deu treballadors i la gestió de les instal·lacions del Centre Internacional de Tennis de Cornellà i Vall d’Hebron. I un cop prenem possessió tenim la sorpresa que no podíem pagar ni l’IVA del trimestre.

-Vostès guanyen bé les eleccions no?

Sí. A tot el territori i per sobre del 30% dels vots del cens electoral dels gairebé 200 clubs.

-O sigui guanyen i… no poden pagar res.

Res de res. A la Federació, com a qualsevol entitat, hi ha obligacions de pagament, entre altres les tributàries, que no es podien atendre.

-Per què passava això?

Perquè no hi ha via tresoreria suficient.

-Per què no hi havia tresoreria suficient?

Perquè no hi havia cap pla de contingència. Si afegim que les despeses eren cada any més elevades respecte els ingressos: no hi ha tresoreria per a pagaments corrents.

-Els deutes d’on venien? Perquè no cauen del cel.

Per una manca d’optimització econòmica dels actius. Afectada també pel cost de compra de Cornellà, amb garantia hipotecària però que no es pagava, i el gran volum de despeses.

-I la Vall d’Hebron que gestionen vostès?

Després hi anirem.

-No obstant, i si no estic equivocat, encara hi havia marge amb els Clubs de Sant Joan Despí i l’Hospitalet no?

De Sant Joan Despí se n’havia fet una cessió i no s’ingressava res. I Hospitalet s’havia venut però no cobrava ni un sol euro.

-De quants diners parla en relació al Tennis l’Hospitalet?

S’havia venut a uns anglesos per 500.000 euros.

-I se’n devien 6M, minsa solució no?

Sí, però tot ajuda. I en una reunió amb el propietari vam arribar a l’acord de cobrar set mil euros i escaig al mes, que és millor que zero.

-‘Algo és algo’.

A part que en cinc anys tindrem el deute liquidat.

Ja, però… anem als sis milions!

Imaginis que vostè té una entitat que demana préstecs i els li atorguen sempre. Però després acaba depenent d’aquests per anar pagant el deute que generen. El que succeeix és que ha abandonat la seva missió principal, que és el servei als clubs i gestionar la competició, per només pagar deutes… i «sobreviure».

-Però jo no tinc una entitat, ni dec 6M d’euros mare meva!

I fa bé! -riem- Però en aquest procés que li explico, a part de deure 6 milions d’euros, té dificultats per pagar als treballadors, proveïdors, llum etc. I això, com sap tothom, requereix decisions dures. La primera, deixar de pagar a proveïdors.

-O sigui, una suspensió de pagaments.

Sí, actualment concurs de creditors. Teníem clar que l’única cosa que podíem fer per per evitar la presentació del concurs de creditors (que no és el mateix que un pre-concurs i vàrem tenir que presentar) i estava a les nostres mans era la venda de la part privada del Tennis Cornellà, que es va poder materialitzar el passat mes de febrer.

-El següent pas?

Doncs demanar ajuda als clubs, és a dir aquells als qui pocs mesos abans els havia posat la federació al seu servei. Els demanem, bàsicament al grup G-12, que ens avancin els pagament de les llicències, cosa que ens permetrà fer front a les despeses més urgents que són les nòmines. I ho fan.

-O sigui, el Sr. Tamayo té credibilitat.

Bé, els clubs fan un esforç que no tenien previst ni tampoc perquè fer-lo. I podem aguantar del juny de 2017 a octubre. I l’octubre… Houston! Tenim un problema!

-Houston respon?

Houston no, però la Generalitat sí, perquè ens lliura la subvenció anual, cosa que ens permet aguantar fins al cap d’any. Paral·lelament anem treballant la venda de Cornellà, entre altres opcions amb Ferrovial.

-Bé, i ja estem a 2018.

Encara no, perquè vam acomiadar alguns treballadors, única opció que ens permetia aguantar dos mesos. En total parlem de set dels cent deu. I podem aguantar fins al més de febrer, que teníem previst ingressar la segona part de les llicències federatives. Però de nou els recursos són més que limitats. El tema Ferrovial no acaba de tancar-se. Presentem un concurs de creditors, que ens farà de paraigües jurídic almenys quatre mesos, davant de possibles proveïdors impagats que pretenguessin instar-nos a liquidar la Federació.

-Això és una ‘tiovivo’.

Ho és, però de moment ja ens plantem a l’estiu de 2018. Ara cal trobar un inversor, sí o sí, que entengui la venda de la part privada del Tennis de Cornellà. Descartat Ferrovial, aquest inversor el trobo: el Grup Up de Tomàs Carbonell especialitzat la gestió de complexos esportius. A l’Assemblea General del setembre de 2018 presentem una opció de compra irrevocable per dos milions d’euros, que es fa efectiva a principis de 2019.

-Una mena de miracle!

No hi ha miracle, sinó un munt d’hores, nervis, pressions, interessos i, personalment, el pitjor estiu de la meva vida.

-Va ser aquest el pitjor moment de la seva presidència.

No. Els més durs, sens dubte, van ser quan arribaves de bon matí al despatx, et trobaves alguns treballadors pels passadissos que et preguntaven “¿com va tot?” I els deia “tot va bé”, quan no sabia si en sis o set dies en sortiríem… i pensaves en les cent deu famílies que hi ha al darrera. No li desitjo a ningú.

-Vostè posa la Federació per sobre de tot, cosa poc habitual.

Diguem que sé que em trobo en una entitat centenària, en la qual vam viure un ‘match ball’, vam ser valents, vam pujar a la xarxa, vam ‘esmatxar’ i vam guanyar el partit.

-Cornellà es ven.

Per dos milions, i en benefici de la Federació queda la utilització de la part pública fins l’any 2056. La venda porta a més subrogat el traspàs dels corresponents treballadors, aproximadament una quarantena, cosa que baixa notablement les despeses.

-Ara sí arribem al 2019 oi?

Sí. Amb vint-i-cinc treballadors, de cent deu, i una velocitat de creuer molt millor, a part a part que ja no fem competència deslleial als clubs gestionant instal.lacions.

De totes maneres dos milions d’euros són una tercera part només del deute. Per tant, segueix havent-hi un problema, i en tot cas afegit a un pressupost per aquest 2019 d’un milió i mig d’euros, per tant els números encara són vermells.

La Federació no ha pogut liquidar totalment el deute, però l’ha reduït en dos anys. Avui per avui, genera suficients ingressos per seguir pagant el deute aproximadament de 3M i l’anual. D’acord amb el Pla de Viabilitat aprovat, el deute quedarà resolt en vuit anys. I en dos el de tots els proveïdors. I sense impedir-nos seguir fent la feina amb l’essència federativa que ens toca.

-Vostè és jurista. En alguna garantia haurà pensat.

Hem intentat assegurar, jurídicament i sota el control dels clubs, que una situació així no es repeteixi mai més amb dues modificacions estatutàries. D’una banda, si aquesta Junta Directiva que tinc l’honor de presidir -o qualsevol futura- augmenta el deute i no el pot liquidar, hem autoritzat l’accés dels clubs perquè puguin demanar la nostra dimissió. Per una altra, un cop el patrimoni net sigui positiu, el 30% del benefici quedarà en una caixa que no es podrà obrir sense el seu permís explícit. Tenim així els mecanismes necessaris de control per garantir una Federació autosuficient i viable econòmicament.

en algun moment es va arribar a contemplar la liquidació

-A això sí se li pot dir sostenibilitat no?

No, això és tenir una Federació autosuficient que no depengui de les subvencions públiques, que en tot cas només han de servir per estar en positiu. De fet, si no tinguessin el deute, ara ja seriem autosuficients.

Atesa la situació patrimonial i financera de la Federació, en algun moment es va arribar a valorar la seva liquidació?

Sí, es va contemplar, però havíem de mirar endavant sí o sí i, molt encertadament crec, així es va decidir.

-Fàcil dir-ho però com s’executa això. I a part, recent arribat.

Posant un punt final al tema i ma ferma, però sobretot explicant bé la realitat perquè tothom l’entengui. Ara bé, ja sap, quan hi ha problemes econòmics hi ha problemes personals.

-Tema delicat.

Les coses arriben com arriben, però sobretot quan arriben. I cal plantar cara o plegar. I així ho vaig fer quan en algun moment se’m va qüestionar. Però aquí estic.

-Es va plantejar plegar?

La veritat és que sempre hi ha moments de dubte, però tenia clar que no hi havia res a amagar i que, ben explicat, potser faria reflexionar a alguns com crec va passar.

Va fer canvis a la Junta.

Efectivament, i anem aprenent dels errors. Ara tenim una Junta Directiva molt més representativa del territori i amb més paritat. Una Junta, doncs, per seguir treballant al cent per cent i fer més gran el tennis català.

-Curiosa actitud, que coincideix amb un eslògan que he vist en entrar a les instal·lacions: “només guanya aquell que no es rendeix mai”.

No va ser fàcil. Gens.

-És a dir, en un obrir i tancar d’ulls, ha capgirat la filosofia de la Federació, el mètode d’actuació, modifica els estatus, em parla de ‘massa crítica’. Vostè no serà un revolucionari encobert?

I ara! Simplement ens interessa tenir el màxim de gent que s’aficioni i s’interessi pel tennis; que vol dir que l’estimi. Hem passat de gestionar instal·lacions i fer competència als clubs, a tenir una Federació sanejada i més equilibrada territorialment. I amb un objectiu inequívoc: promoure i fomentar el tennis en els seus diversos graus, que és el que a nosaltres ens apassiona i l’aposta que ens ha portat on som.

Abans d’acabar: el nombre de llicències federatives de l’any 2018 estava en les 24.000. Alguna previsió per al 2019?

Aquest any modifiquem la temporalitat, que no serà per any natural sinó d’octubre a setembre, cosa que ens permetrà treballar perquè les escoles base dels clubs tinguin llicències i una vinculació més directa per a participar en activitats federatives. I a nosaltres fer créixer la base vinculada al club, que al capdavall és parlar del futur tennis català.

Li queden encara dos anys per davant. No estarà esgotat aleshores?

No crec. Perquè és cert que han estat molts mesos i molt durs, però la il·lusió després d’haver guanyat el 2017 segueix intacta, encara que la victòria ni la vam poder celebrar.

Es tornarà a presentar a les eleccions?

Sens perjudici de totes les dificultats que ens hem trobat, miro sempre el futur amb l’esperança de tornar a fer de la Federació un referent arreu de l’estat i també internacionalment. Per tant, probablement em tornaré a presentar… vaja: sí.

Comentarios