COMPARTIR

Joan G. Orti és un professional de l’arquitectura amb una llarga experiència arreu del món en l’àmbit de les fires, congressos i esdeveniments. Però no és només per això que avui l’entrevistem sinó, i entre altres coses, perquè és una mostra més de la seqüeles socials i empresarials que es comencen a apuntar en plena desescalada de la Covid-19. Orti ens ofereix una interessant perspectiva dels efectes d’aquesta pandèmia en aquest sector. I sap bé del que parla, perquè n’ha estat contagiat encara que, com ens diu, ha tingut sort “i segurament no era la meva hora”.

Joan.G Orti, durant l’entrevista al seu despatx

Sr. Orti, parlem d’arquitectura efímera perquè crec que vostè està enfadat!

Enfadat no, estic cabr… disgustat.

I doncs, pel coronaviurs?

No, un virus és quelcom imprevisible… i Déu ni do la paciència i dignitat de la resposta amb al qual tots plegats ho hem assumit.

I el mal humor?

Per l’absoluta indiferència amb què els professionals del sector d’Arquitectura Efímera ens estem trobant en els mitjans de comunicació. I no parlo pas de la meva empresa sinó -i estic segur- que tots ens sentim així.

-Com a professional de l’arquitectura efímera, quan temps fa que hi treballa?

Fa trenta-set anys que m’hi dedico, i vint-i-cinc que tinc el meu propi despatx, CAISDE Taller de Arquitectura.

-I aquest adjectiu “efímera”… de fugacitat?

És una manera d’explicar la feina a la qual ens hem especialitzat, i que consisteix en el disseny i la construcció d’estands per a fires, congressos i altres esdeveniments nacionals i internacionals.

-És efímera?

Sí, perquè aquella feina que executem en una setmana, deu dies a tot estriar, en acabar l’esdeveniment desapareix en un tres i no res.

-Cert, però al capdavall tot és efímer, fins i tot el campanar romànic de l’església de Sant Genís de Taradell (on estic confinat) que és del segle X.

Segurament, però el que és segur és que el nostre és un dels sectors més afectats per tota aquesta qüestió de la Covid-19. I mediàticament menys reconegut com li dic.

-Disculpi… i molts d’altres, per no parlar dels autònoms.

Efectivament, molts altres, i els autònoms per davant de tot, i aleshores la resta des de restaurants, hotels, transport o construcció.

-I vostès.

Així és: i nosaltres.

-Aleshores, el problema?

Doncs si li sóc franc, la indiferència que hem notat des del primer dia dels mitjans de comunicació respecte les enormes conseqüències al nostre sector ho és. S’ha parlat de les pèrdues milionàries d’uns i altres i els de més enllà i de tots menys el nostre.

-Un sector, senyor Orti, que precisament no es fàcil de distingir perquè la seva tasca ordinària sempre queda rere l’escenari i el teló.

Així és, ho sabem, hi estem acostumats i ja ho acceptem. Però tot té un límit.

-Hi estan acostumats em diu.

Sí, forma part de la feina. Pensi que les empreses de disseny i muntatge som els principals actors que fan possible qualsevol esdeveniment, congrés o fira. Treballem dia i nit, amb urgència absoluta sense marge de temps, perquè tot ve de deu minuts o una hora com a màxim, per tal que l’endemà tot estigui al seu lloc. I que el client pugui entrar tranquil·lament per una catifa immaculada o una il·luminació que no pot fallar. Tot ha de lluir, tant sí com no. I una estona després, els mitjans parlen d’ell o ella, d’aquest o aquell esportista, polític o actor i… res més. Però, com li deia, hi estem acostumats i no passa res perquè ja sabem que és així. Ens conformem amb l’íntima satisfacció de la feina ben feta. Però atès el descomunal impacte que ha provocat aquesta situació de la Covid-19, no és de rebut que se’ns deixi al marge i que es parli de tothom menys de nosaltres.

-O sigui, vostès no fan cases, que és en què sovint -des de la ignorància- alguns associem automàticament l’arquitectura.

Imagini’s un cap de futbol o un circuit de Fórmula 1, cosa que mou passions i molts diners. Els seus propietaris paguen sense manies el que sigui per tenir els millors jugadors o pilots, mànagers, cotxes, motors, màrqueting etc. A més, es crea una estructura d’equip amb grans professionals, un calendari de competició i mil coses més. Però ningú es pregunta què passaria si no hi hagués estadi o circuit. Doncs amb les fires passa una cosa semblant. La ciutat de Barcelona organitza, per exemple, una Fira als pavellons del recinte firal de l’Hospitalet. Però aquestes instal·lacions estan buides, són contenidors de quelcom que no existeix. Aquí és on entrem nosaltres, perquè de no ser així la gent entraria a un pavelló en el qual no hi ha res. Per això li he dit que som la primera baula de la cadena. Perquè sense estands els expositors no exposen, els visitants no visiten, els hotels no allotgen, els restaurants no serveixen i les persones no viatgen.

quan puguem tornar a la normalitat i la gent a les fires o als congressos, que es recordin de nosaltres… si és que encara existim.

-I no és pot dir pas que vostès no moguin diners.

No només diners, i en quantitats ingents, sinó persones. Molts, i moltes. I, des sobre, en les nostres vides tranquil·les apareix el coronavirus i tot es paralitza: la vida quotidiana, viatges, hotels, fires, concerts, esports, restauració, col·legis, teatres… tot. Hem hagut de suspendre, o ajornar, moltes construccions, nacionals i internacionals, de març, abril i maig que han passat a juny (si és pot!), juliol i setembre. Avui per avui, se n’han suspès o ajornat, pel 2021 o 2022, el 80% i dubto que puguem tornar treballar abans d’octubre o novembre sent molt optimista. Set o vuit mesos sense ingressar és molt temps. I li asseguro que darrera cada estand hi ha una pila de gent treballant, i no només directa sinó també indirectament.

-Recorda algun moment concret de l’aparició del coronavirus?

Perfectament. Estàvem en plena construcció del pavelló espanyol a la fira ISE d’Amsterdam, a mitjan febrer, a més de coordinar les construccions a Frankfurt, Madrid i València paral·lelament. I comencen els rumors sobre la suspensió del Mobile World Congress (MWC) de Barcelona en el qual també nosaltres treballàvem. Se suspèn per a març de 2021, i darrera d’aquest tota la resta cauen en cascada. Una autèntica catàstrofe. 

-Com se surt d’aquí?

Està per veure si se’n surt! I no em queixaré pas d’aquesta situació econòmica, en la qual ens hi trobem tots plegats perquè forma part, d’alguna manera, de la vida empresarial i hem de seguir. Disposem també d’alguns mecanismes com ara els crèdits ICO amb els quals l’Estat ajuda. Això vol dir que ens endeutem i ja està. Però com li dic: de moment. Ara bé, el què passarà després…? Està per veure.

-A part dels mitjans de comunicació, que demanaria vostè a la ciutadania?

Els ciutadans i ciutadanes ja fem, i hem fet, el que s’havia de fer. I com li he dit abans, i tret de comptades excepcions, de forma exemplar. Crec que hem patit una gran desgràcia i vagi per endavant el meu record més sentit per tots aquells que ens han deixat (jo he patit la Covid-19 però sembla que no era la meva hora). En tot cas, i permeti’m que li agraeixi la seva atenció, quan tots plegats puguem tornar a la normalitat i la gent torni a assistir a les fires, congressos o el que sigui que es recordin de nosaltres… si és que encara existim.

Comentarios