COMPARTIR
Josep Maldonado, president d’ESI-RSF

Africanista per naturalesa i amb una treballada trajectòria política i personal, Josep Maldonado dirigeix la fundació Esport Solidari Internacional – Raquetes Sense Fronteres (ESI-RSF) amb el mateix optimisme amb què ha empès sempre la seva vida. No només li brillen els ulls quan explica els projectes en marxa, sinó que transmeten aquella convicció que es contagia a l’instant. Va ser delegat de la Generalitat a Tarragona una colla d’anys, la tasca dels quals i amb el do de la ubiqüitat es multiplicà per deu. Diputat a Madrid i Catalunya, secretari general de l’Esport i avui president de la Taula Assessora de l’Esport Català i de l’Associació de Parlamentaris Europeus per Àfrica. Avui dijous participa al concert solidari “Por fin viernes” que organitza el Reial Club Tenis Barcelona de la mà de l’advocat Pau Molins, la recaptació del qual és destina als projectes de les quatre ONG’s que en prenen part: ESI-RSF, PRONEC, Fundació Quiero Trabajo i ARI.

-Sr. Maldonado, per quin projecte participa ESI-RSF al concert?

Per la tercera i última fase de la reconstrucció d’una escola al Txad, actuació que vam començar fa cinc anys amb la missionera Gloria Sedes. Era una escola de fusta de palmera que les pluges s’emportaven amb un no-res i durant mesos els pares havien de refer-la. Ara, i amb sòlides estructures, ja l’estem acabant.

-No obstant, amb concerts com aquests, la bona voluntat del Club i de la gent es deuen recollir potser entre 1.500 o 2.000 euros per ONG. No quedarà curt?

Amb 2.000 euros fem una aula escolar al Txad de cap a peus.

-Per què la participació al concert del RCTB?

Perquè hi coincideixen tres vectors: l’esport, la solidaritat i els clubs. L’esport és un instrument de gran capacitat transversal. I en actes així molts clubs assumeixen costos que les ONG no poden, i els serveix per reduir una imatge elitista sovint sobredimensionada. El Reial Club Tenis de Barcelona n’és un destacat exemple.

Vostè no ha abandonat la política.

Diguem que ara en faig de perfil baix.

-Preocupar-se i dedicar el temps, directament i sense cap ànim de lucre, a persones de països com Txad, Ghana o Sierra Leone vol dir que és fer política de perfil baix?

A la vida tot és fer camí, i aquest ja et posa al teu lloc.

-I se situa en un entorn com els de les ONG’s i la solidaritat en els quals sembla que tothom val i tothom s’hi apunta.

Possiblement aquesta sigui una primera aparença, però el cert és que l’arbre no ens deixa veure el bosc, encara que potser el terme «solidaritat» s’utilitza excessivament. I pel que fa a les ONG’s, puntuals casos miserables com el dels pares que enganyen i recullen diners a costa d’una filla ens hi posin aquest arbre. Però li asseguro que, al darrera, el bosc hi és. I que hi ha més bona gent del que sembla, com també empreses i entitats que hi aposten fort.

-Gent bona, i no tant bona? O segurament sigui vostè que sap buscar bé.

Fer camí és el secret. Com també l’actiu personal d’anys treballant amb moltes i diverses persones.

-O sigui que això de la solidaritat és fàcil.

Jo no he dit això. Però el fet de tenir una trajectòria personal llarga, i que es pot reconèixer, sí que fa que un es pugui plantejar aquest camí amb més esperança.

-Amb ESI-RSF vostès treballen de valent i arreu del món.

Tot va començar fa anys amb algunes col·laboracions com la del Club de Tenis de Comarruga. I avui dia treballem amb el Reial Club Polo, el Torneig Comte de Godó, el Centre Municipal Tenis Vall d’Hebron o clubs socials des de Cornellà i Santa Coloma de Gramenet al Vendrell i Girona realitzant programes com “Tenis i salut mental”. O construint camps de futbol a països africans com Ghana, Guinea Equatorial o Sierra Leone. També amb facilitar material esportiu; Perú, Argentina, Colòmbia o el Nepal en són algunes exemples.

-Finalment: fer entendre a la gent aquesta funció de les ONG’s, no és una batalla perduda?

No ho és, encara que determinats comportaments no hi ajuden, però ni tot el món està malament ni es perden tots els valors. Com li deia, en el camí un troba molta gent, i de tant en tant molt potent que et dóna la mà, com per exemple la Fundació de la Damm o l’Obra Social “La Caixa”. Persones que creuen en la solidaritat i l’ajuda i que, a més a més, saben qui els dona garanties perquè siguin ben executades. El que passa és que les persones ens fixem massa sovint només en aspectes materials -que no vol dir que no siguin millorables- i no mirem més enllà. I al costat d’aquestes hi ha aportacions més reduïdes o fins i tot puntuals -un nen francès ens va fer una donació d’un euro i no en tenia dos- que sens dubte són les que ens fan aixecar-nos cada dia amb il·lusió. El concert del RCTB, a les mans de l’advocat Pau Molins, n’és una altra de les que val la pena… es reculli el que es reculli.

-Difícil mirar més enllà.

No tant. Es tracta d’estirar una mica més el coll, parar atenció i guaitar darrere l’arbre.

Comentarios