COMPARTIR

Ens trobem al despatx de Miquel Arisa, alcalde de Centelles pel PSC, exjoglar i home de negocis que porta el timó del municipi des de 1995. La idea és parlar de Centelles, de les obres de la C-17 que, cues a part, han resolt unes sotragades a les qual els habituals usuaris ja hi estàvem acostumats o de la qüestió del sostre i límit de despesa de la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària que entrava a debat al Congrés el mateix dia. Però ja se sap, una cosa és tenir una idea inicial i l’altra no poder complir-la i acabar parlant des del perniciós Noucentisme, fins a Jordi Pujol, Pasqual Maragall, el declivi del PSC o l’article 155. Una de les principals preocupacions d’Arisa, explica amb tristesa, són els danys provocats pel ‘procés’ a les relacions personals i d’amistat. Fa quatre dies, entre socialistes i convergents com ara Josep Munmany de Taradell, Lluis Vila de Prats o Jaume Puig de Vic “podíem fer bromes de moltes coses que ara, sense ni dir-nos-ho, s’obvien. I això em decep tremendament”.

Miquel Arisa

-Sr. Arisa el veig preocupat pels efectes d’una crispació política, potser exagerada, però que en tot cas han arribat a uns nivells personals fora de tota regla.

Quan les coses es tensen massa, es crea una frontera entre les relacions humanesa a partir de la qual la gent es retreu. I això no porta enlloc més que cap una pobresa espiritual i de difícil solució.

-Portem molts anys de democràcia i potser cultural i intel·lectualment passa això perquè no s’han aprofitat prou be. Després de viure conjuntament la situació de 1975 i la mort de Franco, potser falla l’empatia?

En el fons, a les persones, qualsevol cosa que surt de la normalitat sempre ens xoca. Perquè per naturalesa som conservadores, és a dir, ens agafem a allò que tenim. I el fet que no hi hagi la capacitat d’entendre l’altre crec que posa en evidència que alguna cosa ha fallat.

-Però això és la política real. I quan es fa un desafiament com s’ha fet no es estrany que la resposta sigui dura. Creu que es pot justificar amb un “es que no sabíem que la resposta de l’estat podia ser així”?

Aquesta és una afirmació d’un infantilisme intolerable. I per tant, o tenim clar que estem colonitzats i diguem-ho clar! (i no fa quatre dies sinó més de tres-cents anys) o ens equivocarem.

-Ho diu de veritat això?

I tant!

-I no s’enfaden al PSC?

No. Sempre he fet i he dit el que creia, i el partit mai m’ha fet cap retret. El que passa que es té una visió esbiaixada dels partits com si fossin una secta. Mai ningú, i mentiria si no ho afirmés, m’ha cridat l’atenció. Quan vaig entrar d’alcalde, l’any 1995, vaig posar a l’Ajuntament aquestes dues banderes que vostè veu: la catalana i la d’Europa.

-I l’espanyola?

No hi ha estat mai.

-La penjaria?

Potser sí, però es que mai ningú m’ho ha demanat, i a més a més, és que mai ha existit aquesta situació. ¿Però quan no s’actua de manera provocativa vostè creu que algú vindrà a plantejar algun problema? No. I no ve ningú perquè no hi ha problema. Les coses són més simples a vegades i un ha de saber situar-se on és i qui és. I aleshores actuar. A Centelles hi ha la Festa del pi, per exemple, una festa barroca molt bonica, però tant bonica i respectable com petita. I així l’hem de veure i cuidar.

-També val aquest sistema per qüestions de més gravetat?

A l’última gran crisi del tèxtil del 95 ens vam quedar orfes d’indústria. Es van tirar endavant alguns polígons industrials. Primer punt doncs: calia saber situar-se per entendre què és el que després s’ha d’oferir, en aquest cas sòl i be de preu per exemple. Vaig començar a anar a veure gent, i quan els parlava de Centelles ells em parlaven del Castell de Sant Martí com a única referència. És a dir, que malgrat tot i l’enorme crisi industrial, la gent acostuma a recordar petites anècdotes. I això que sembla una tonteria, és el que una ha de tenir present per situar-se i actuar. Aquesta és la meva idea. I un pot arribar a pensar-se que és molt important, però convé sempre calcular bé les mesures entorn les quals un es mou perquè és massa fàcil passar-se de llarg. Tampoc un és un ningú, però saber relativitzar les coses és fonamental. I segon punt: jo no he viscut mai de la política.

-Això, a més del to tranquil en què parla, requereix tres coses: senzillesa, modèstia i independència. Potser és el que falta a la política d’avui?

Sens dubte. Hi ha algunes coses essencials per fer política. Primer de tot conèixer la nostra realitat catalana. I aquí casa nostra hi ha tota una història profunda provinent del Noucentisme que traspua un idealisme exagerat per a recuperar, per exemple, festes tan tradicionals com desconnectades de la realitat; i es perd el fil social. Aleshores la gent no es va poder situar sinó que va fer el que podia, i ara estem vivint el fruit de tot això. Hi ha, per exemple, una dreta important que està per la independència i que no pot defensar els interessos naturals de l’empresa. I això passa factura. I no tenir clar això, com els passa als de la CUP, ens porta a perdre’ns en un món d’idees deslligat totalment del pragmatisme i per tant de crear riquesa. Un empresari osonenc -dels rellevants- em comentava un dia una conversa amb l’expresident Mas sobre el risc d’estirar massa el tema polític. I va quedar astorat quan la resposta de Mas va ser, “tranquil que no passarà res i això dura com a molt tres setmanes”. “Escolta! -va respondre instantàniament- tu saps el que dius? Jo en tres setmanes m’hauré arruïnat, que si tallo la cadena de producció en dos dies ja tinc un problema”. Per tant la qüestió és que no volem entendre la realitat de la gent, i és aquesta la que té les eines per fer funcionar un país. I un país, un municipi o una comunitat el tira endavant des de la senyora de fer feines fins els que escombren els carrers. Perquè tot és una teranyina. Això és el que faig jo aquí Centelles, i després et votaran o no, però com a mínim saben que hi ets.

-Això és un alcalde?

No ho sé, aquest sóc jo i així ho faig, encara que a vegades em senti que les coses les fas per quedar be.

-Potser hi ha qui ho fa.

Potser, però aleshores no duren més de dos anys.

-Ha baixat la qualitat humana?

Tots nosaltres estem convençuts que els nostres fills no viuran millor que nosaltres. Jo no sóc independentista però, i ara parlo d’Europa globalment, hi ha aquest neguit sobre els nostres fills mentre tenim dues potencies mundials com Xina i EUA pels quals la seva prioritat no és el benestar general. Aleshores, i davant aquesta realitat europea que se’n va en orris, la gent busca algun punt on agafar-se. Sóc dels que en el moment de la greu crisi de Grècia -país amb algunes empresaris dels quals hi tenia relació- afirmava que aguantaria el que fos que li exigís Europa i més, com ha estat. Perquè per molt malament que estiguessin -i ho estaven- la gent que els venia estava molt pitjor. I perquè també saben que al final el deute s’anirà renegociant i renegociant. I han entès que en el fons tot això és un bluf de voluntats que o s’entra en el joc o l’invent no funciona. Ara bé, un ha de saber el que deu i on està; i una altra cosa és que ho pagui. I així es com funciona el ‘tinglado’ econòmic.

-I curiosament sempre surt algú que diu que els que sobren són aquells o els altres o els de més enllà.

Sempre la culpa la té un altre. I així es traspassen les responsabilitats a un tercer, cosa que als europeus ens agrada fer, sobretot perquè fa que ens sentim be amb nosaltres mateixos.

-Potser és que estem vivint amb una susceptibilitat excessiva.

Sí. I tornant al món real i ironies a part, convé tenir clar que en el fons la política és l’art de les petites coses. I, per exemple, saber que jo estic aquí perquè una gent ha pensat que “aquest xicot ho farà bé”, o no tant bé, “però hi crec”.

-Sr. Arisa, vista la complexitat del panorama polític actual i la posició del PSC i  Miquel Iceta, el tema és: o 155 o sobirania?

No. Penso que el problema radica en què Pasqual Maragall va fer seu el discurs de seu pare i del seu avi: volien una relació amb Espanya diferent.

-Em parla de la Corona d’Aragó.

Efectivament. Però Maragall va tenir dos problemes. El primer quan no va guanyar a Pujol presentant-se per separat amb Iniciativa. I en aquell moment s’hagués pogut plasmar la concepció més municipalista que la de Pujol i per tant més ciutadana. I el segon, que després només va ser a mitges amb un tripartit que res tenia a veure amb la idea original de Maragall. Aquí comença la deriva del PSC i a despuntar Esquerra. I aleshores comença tota aquesta nova singladura política que no ha tingut opció, per cap banda, de trobar un equilibri. Uns perquè utilitzen una estratègia militar per aplicar la llei. I uns altres emmirallats en un núvol sobre la idea d’independentisme massa idealitzada i no acceptant cap altra alternativa que no sigui la seva.

-Catalunya no ha sabut afrontar ni superar el postpujolisme?

No n’ha sabut. I hi ha una anècdota que crec que és definitiva: l’estirabot de Pasqual Maragall amb el 3%. Allò va ser definitiu. No tant pel tres per cent, del qual tothom n’era coneixedor, sinó perquè Maragall no segueix endavant fins al final. Se sent feble. I és el primer i claríssim acte de debilitat del tripartit.

-Maragall es va quedar sol?

Maragall no va tenir el suport dels seus socis de govern.

-Una mostra més de la incapacitat de les esquerres d’arribar a acords polítics estables?

No, la qüestió és que el concepte que tenim és massa ideològic i no és pragmàtic.

-Catalunya és d’esquerres?

No. Catalunya és capdavantera. I ho és amb alguns aspectes que gairebé sempre -greu error- queden en segon terme. Per exemple: som potents en el sector de la medicina. I ho som perquè hem fet servir una llei de l’Estat que és el MIR i solament han pogut accedir al lloc els millors. Això i només això ha permès arribar a l’excel·lència. En canvi, aquí han fet una universitat privada de medicina on hi aniran els amiguets dels amiguets. I així anar fent. Aquí no ens creiem la normativa i tot aquest embolic polític ens ha passat per aquest motiu: no ens creiem la norma, però mentre no ens toquin la butxaca anem tirant. Aquesta és la primera lliçó que tots hauríem d’aprendre. I creure que podem ser molt bons si al mateix temps ens creiem la normativa. La prova en el sector mèdic crec que és cristal·lina. A Catalunya, per exemple, no tenim un cos funcionarial que cregui en una verdadera funció pública. Sobretot perquè un cos així és incòmode pels polítics. I la prova la tenim ara amb l’administració espanyola, perquè els jutges són d’allà i són gent que aplica la normativa i no s’està de romanços.

-Això de la selecció dels millors es fàcil d’associar-se a un concepte més aviat dretà de la política, i vostè és el PSC.

Jo, en aquest país, em considero una persona lleial amb la feina que fa i en tots els aspectes. Vaja! almenys així ho intento. I sobre el PSC hi ha persones que m’han dit més d’una vegada que hauria de trencar el carnet. Però jo no he de trencar res, com tampoc dir a ningú el què ha de fer. He de fer el que jo crec que he de fer i res més. A més a més, sovint als llocs hi ets per moltes raons i diverses.

Perdoni però això no deixa de tenir un punt d’ambigüitat.

En aquest país hi ha coses que no s’han resolt i que ara és el moment de fer-ho. El primer creure en la lleialtat. (jo estic aquí per servir, no per servir-me del lloc. I ha de quedar clar) perquè com deia el meu pare “en aquesta vida no s’ha de començar mai res al marge de la lleialtat, perquè es comença amb una embosta i s’acaba amb un sac”. Aquesta és la primera: lleialtat, cosa que avui ningú ja ni es pregunta. La segona és que aquest país ha anat a batzegades i ens hem cregut que érem els millors. Un dia una persona amb suficient influència va decidir que s’havien de fer uns Jocs Olímpics i aquí va trobar una bona colla de polítics que se’l van creure. Però no perquè siguem ‘l’hòstia’ sinó perquè hem tingut persones que tenien el poder per engegar-les. Això funciona així.

-Suposo que em parla de Samaranch no?

Per descomptat.

-Amb una afirmació així el poden arribar a titllar de franquista.

M’és ben igual. Perquè això va ser així. I era la persona que estava en el lloc adequat i en el moment adequat. Recordi que després el mateix Maragall va tenir la brillant idea de fer un Fòrum de les cultures que va ser un desastre, encara que no s’ha volgut fer massa soroll. Ara, amb l’Agència Europea del Medicament hem tingut un altre cas meridianament clar. I el tema és simple: ¿qui mana a Europa? Angela Merkel. Doncs l’Agència s’ha posat prop d’Alemanya. I perquè és a Alemanya i els seus països satèl·lits on hi ha el principal poder químic i tecnològic de les grans indústries farmacèutiques.

-Finalment, venia a parlar de Centelles i poc n’hem parlat -si de cas un altre dia- però em deia que a Catalunya no s’ha superat el pujolisme. S’està fent bona doncs la política de Jordi Pujol?

Jordi Pujol políticament va ser molt bo.

-I d’aquest final tant abrupte que en pensa?

A l’entorn de qualsevol president sempre hi volta la corrupció, parlem de Pujol, Miterrand, Gonzalez o de la família. El que passa és que aquí ens escandalitzem de seguida amb coses que no paga la pena. El que ha de funcionar és la justícia.

-Diria que Pujol és un corrupte?

No. Jo diria que tot plegat forma part de la cultura del país.

Comentarios